divendres, 11 d’octubre del 2013

TIPUS DE TEXTOS

1. El text informatiu
1.1. La notícia, la crònica i el reportatge
La notícia
La notícia és un article informatiu que explica un fet d'actualitat de la manera més objectiva possible.
Les notícies solen presentar el titular (amb títol i subtítol), entradeta (paràgraf que conté les dades bàsiques) i el cos (explicació detallada de les circumstàncies).



La crònica
La crònica és un article periodístic que, a més d'informar, ofereix elements d'anàlisi i valoració.

El reportatge
És un treball periodístic que consisteix a desenvolupar i documentar de manera àmplia un tema determinat, que no ha de ser de l'actualitat.


2. La ràdio
La primera ràdio a Catalunya va ser Ràdio Barcelona, que es va inaugurar l'any 1924.
La ràdio té quatre funcions bàsiques: informar, divulgar, opinar i entretenir.

2.1. Els gèneres radiofònics
El contingut i el format dels programes permeten classificar-los en diversos gèneres: el noticiari, el reportatge, l'entrevista, la tertúlia o debat, el magazín, el dramàtic el musical, l'humorístic, el consultori, etc. Molts programes són mixtos.

El noticiari
Estructura d'un noticiari
1. Entrada o careta: sintonia pròpia del noticiari i salutació dels locutors.
2. Capçalera o sumari: titulars de les notícies més importants.
3. Desenvolupament: transmissió de les notícies estructurades en seccions temàtiques (política, societat, economia, cultura, esports...).
4. Tancament: resum o recordatori dels fets més importants.

El reportatge
Elements d'un reportatge
1. La informació: exposició de fets i dades que són objecte d'investigació periodística.
2. La contextualització: descripció de l'espai físic, geogràfic i social en què s'han produït els fets.
3. Els afectats i els testimonis: entrevistes a persones que han viscut els fets o n'han sofert les conseqüències.
4. La interpretació: explicacions d'experts en la matèria.

L'entrevista
Variants de l'entrevista
1. La tertúlia o el debat: diverses persones, dirigides per un moderador, posen en comú les seves opinions, les contrasten i les argumenten.
2. Col·loqui: diverses persones (el públic o els oients) formulen preguntes a una persona, normalment un expert en una matèria determinada.
3. Enquesta: una enquestadors formulen una sèrie de preguntes a una mostra representativa de la població i, després, se'n treuen unes conclusions.

El magazín
El programa monogràfic
Un magazín pot tenir un caràcter monogràfic i, per tant, centrar-se en una temàtica concreta. Per exemple:

  • Cinema
  • Música
  • Esports
  • Cultura
  • Turisme
  • Cuina
2.2. El guió radiofònic
L'elaboració d'un programa de ràdio és una feina col·lectiva i complexa en què participen guionistes, locutors, esecialistes en música, tècnics de so, etc.
Abans d'emetre un programa, s'elabora un guió molt precís i molt ben reglat de tots els continguts: les paraules, la música, els efectes sonors, els silencis... tot està prèviament planificat.

La redacció del guió
El llenguatge ha de ser clar i simple:
-Cal fer oracions curtes i amb l'ordre habitual.
-No convé fer gaire ús dels pronoms.
-Les paraules han de ser com més descriptives millor.
-Si cal, convé repetir allò que s'ha dit abans per facilitar la retenció del missatge i per fer-lo més entenedor.
-Els noms propis de persona han d'anar acompanyats d'una descripció del càrrec o l'ocupació.
-Els verbs han d'anar en veu activa i cal emprar preferentment el present o el perfet d'indicatiu.

La locució o lectura del guió
El llenguatge ha de ser viu, clar i directe, que l'oient tingui la impressió que el lecutor o locutora se li adreça personalment. Això comporta:
-Llegir el guió, respectant el ritme propi del llenguatge parlat.
-Combinar alçades del to de veu per evitar una entonació monòtona.
-Vocalitzar amb claredat tots els sons, fer pauses i silencis, i donar un ritme àgil i fluid a la lectura amb l'objectiu de fer-la més amena.

La música
La música s'utilitza per ordenar i distribuir els continguts.

Els efectes sonors
Són sons naturals o artificials que dónen realitat. Tenen diversos objectius: reproduir una situació, potenciar la descripció i crear un estat emocional.


dimarts, 8 d’octubre del 2013

ORTOGRAFIA

1. Els signes de puntuació
1.1. El punt
El punt indica una pausa major i s'utilitza al final d'una oració independent, és a dir, que no està enllaçada sintàcticament amb cap altra.
Hi ha tres menes de punt: el punt i seguit, que separa oracions independents; el punt i a part, que marca la fi d'un paràgraf, i el punt final, que marca l'acabament d'un text.




1.2. El punt i els signes d'interrogació i d'admiració

Si el signe d'interrogació (?) i el d'admiració (!) coincideixen amb un punt, aquest s'elimina. 
-Ui, quin mal m'has fet! Em surt sang del nas.
-Que t'he fet mal? Ha estat sense voler.


1.3. El punt i coma

El punt i coma indica una pausa mitjana, més llarga que la coma i més curta que el punt. Per això s'utilitza per separar dues oracions completes, però que estan estretament relacionades pel significat.
L'alfabet llatí s'ha imposat a l' Europa occidental; l'alfabet àrab, en canvi, predomina en nombrosos països del nord d'Àfrica i de l'Orient Mitjà.


1.4. Els dos punts

Els dos punts marquen una pausa mitjana i s'utilitzen principalment per introduir un exemple o una enumeració que explica o aclareix una idea anunciada.
Les migracions forçoses es produeixen quan l'emigrant es veu obligat a abandonar el seu país per un motiu de pes. Per exemple: guerra, persecució política, tràfic d'esclaus, etc.


1.5. L'abreviatura etc. i els punts suspensius.

Al final d'una enumeració inacabada, escrivim punts suspensius o l'abreviatura etc. Però en cap cas no podem escriure les dues coses alhora.
Menjava de tot: carn, verdura, fruita...
Menjava de tot: carn, verdura, fruita, etc.

2. Les vocals a i e àtones
2.1. La neutralització de les vocals
La paraula neutralització significa que dos sons o dues lletres diferents es pronuncien igual en una posició determinada. Neutralitzem les vocals a i e quan es troben en una síl·laba àtona.

2.2. Neutralització i dialectes
La neutralització de les vocals àtones és el tret més característic dels dialectes del bloc oriental.



2.3. Ortografia de la vocal neutra


En català oriental, les vocals a/e en posició àtona es pronuncien amb un mateix so anomenat 
vocal neutra, que fonèticament no és a ni e i que representarem com a []. Saber si hem 
d'escriure a o e per representar gràficament el so de vocal neutra planteja molts problemes. Les paraules pare i para es pronuncien de la mateixa manera, totes dues paraules duen vocal neutra a final de mot, però una s'escriu amb e i l'altra s'escriua amb e. Per resoldre aquest problema, cal conèixer les regles segïents: 

a) En general, els substantius i els adjectius en singular s'escriuen amb e final si són masculins 
i amb a final si són femenins. Així: 

el sogre            la sogra                                       sofà còmode            cadira còmoda 
l'home             la dona                                          vi agre            llet agra 
l'orfe            l'òrfena                                              camí recte            faldilla recta 
el mestre            la mestra 


 EXCEPCIONS 

 Recordem, però, que hi ha un gran nombre de substantius que no segueixen aquesta regla: 

 Masculins que s'escriuen amb -a final 


  •  Els acabats en -arca, -ista, -cida, -ma, -ta, -dia: 
           monarca, dentista, homicida, poema, poeta, guàrdia  


  •  Altres mots masculins que s'escriuen amb -a final: 
          califa, goril·la, ioga, mapa, titella, persa, terra, indígena, nòmada, agrícola, papa 


Femenins que s'escriuen amb -e final: 

febre, classe, fase, efemèride, síncope, Irene, flaire, espècie, frase, el·lipse, efígie, Matilde,
crisàlide, Carme, imatge, faringe, higiene, Clotilde, llebre, verge, barbàrie, laringe, piràmide, base, mare, sèrie, calvície, intempèrie, diàstole, hecatombe, torre, superfície, cúspide, sístole 

 També trobem adjectius que porten vocal neutra final i que s'escriuen sempre amb -e, és a
 a dir, no segueixen la regla del masculí i del femení: 

alegre, jove, tènue, salvatge, lliure... 

Els plurals de les paraules que acaben en vocal neutra s'escriuen amb -es: 

el mestre            els mestres                                     la mestra            les mestres 
el cove            els coves                                            la cova            les coves 
l'home            els homes                                            la dona              les dones 


 També s'escriuen amb -es els noms invariables que acaben en vocal neutra seguida de s: 

Amazones, Jeremies, Maties, Carles, pàncrees, galimaties, messies, àlies, judes, 
mecenes... 

  
b) Recordeu que la formació del plural dels mots que acaben en vocal neutra pot comportar canvis ortogràfics en l'última consonant: 
  
-ca -ques taca taques 
-ga -gues vaga vagues 
- ça -ces plaça places 
-ja -ges platja platges 
-gua -gües llengua llengües 
-qua -qües Pasqua Pasqües 


c) En les terminacions verbals que acaben en vocal neutra cal escriure una -a quan es tracta 
de l'última lletra de la forma verbal i una -e quan es tracta de la penúltima lletra: 

-a: salta, pensa, tracta, para 
-e: saltes, pensàvem, tractem, pensàveu 


EXCEPCIONS 

Són excepcions a aquesta regla: 

 Les formes verbals corre, vine, obre, omple , dels verbs córrer, venir, obrir i omplir (i tots els seus compostos). 
 Els infinitius de la segona conjugació que acaben en -re: moure, vendre, seure, comprendre... 

  
d) Tant en substantius i adjectius com en verbs, quan la vocal neutra es troba al començament o a l'interior d'una paraula, cal seguir el procediment següent: 

 En substantius i adjectius, buscarem una paraula de la mateixa família (preferentment, la primitiva), en què la vocal a/e sigui tònica: 

peuet perquè ve de peu
Pauet perquè ve de Pau 
herbeta perquè ve d' herba 

 En els verbs, caldrà buscar la tercera persona del singular del present d'indicatiu. 
Segons que en aquesta persona aparegui a o e, així s'escriuran les formes verbals que 
duguin vocal neutra: 

paguem ell/a paga 
peguem ell/a pega 
pesem ell/a pesa 
passem ell/a passa 
nedaré ell/a neda 


 EXCEPCIONS 

Hi ha uns quants verbs que no segueixen aquesta regla, és a dir, que per saber si 
s'escriuen amb a/e no ens serveix l'estratègia de buscar la 3ª. persona del singular del 
present d'indicatiu. 

Els verbs jeure, treure, néixer, péixer i els seus compostos s'escriuen: 

- Amb e en les formes tòniques: jeus, trec, neix 
- Amb a en les formes àtones jaiem, trauràs, naixerà 



e) Hi ha una sèrie de paraules per a l'escriptura de les quals no podem seguir cap regla. 
Aquestes paraules solem escriure-les malament per influència del castellà: 


S'escriuen amb -e:                                                                 S'escriuen amb -a:
albercoc, meravella                                                                    ambaixada 
ametista, monestir                                                                      arravatar 
ànec, orgue                                                                                  assassí 
assemblea, polseguera                                                              avaluar 
cànem, punxegut                                                                         avantatge 
Caterina, ràfega                                                                          avaria 
eben, rave                                                                                    davant 
efeminat, resplendir                                                                    latrina 
emparar, sergent                                                                         maragda 
Empordà, setí                                                                              rancor 
Empúries, sometent                                                                   sanefa 
enyorar, tàvec                                                                              sarbatana 
espàrrec, temptejar                                                                     Sardenya 
estella, tràfec 
estendard, treball 
Esteve, vernís 
gelea, Xúquer 

3. La o i la u àtones
3.1. La neutralització de la o i la u àtones
Alguns parlants del català pronuncien pontet i puntet de la mateixa manera, ja que neutralitzen les vocals o i u quan es troben en una síl·laba àtona.

3.2. Ortografia de la o i la u àtones
Com en el cas de la vocal neutra, també aquí les normes ortogràfiques diferencien dues situacions: a)quan la vocal neutralitzada es troba a fi de paraula, i b) quan la vocal neutralitzada es troba en l’arrel.





dimecres, 2 d’octubre del 2013

GRAMÀTICA

1. L'oració simple
1.1. L'anàlisi de l'oració simple
En fer l'anàlisi gramatical d'una oració, hem de considerar tres nivells:

Nivell A
Les categories lèxiques o gramaticals
Una carta enamorada arribà inexplicablement a        l    nàufrag.
Det          N                 Adj                 V                        Adv                Prep     Det          N 



Nivell B
Els sintagmes o estructures
Una carta enamorada arribà inexplicablement al nàufrag.
                                                                                  SAdv                        SPrep
                                                                                                                                  
                       SN                                                           SV




Nivell C
Les funcions sintàctiques
Una carta enamorada arribà inexplicablement al nàufrag.
(Esp)    (nucli)            (CN)             (nucli)                 (CC)                             (CI)
                                                                                                                                  
               (Subjecte)                                                 (Predicat)



1.2. El sintagma nominal
El sintagma nominal és l'estructura gramatical que té per nucli un nom.
(1) una carta enamorada
         Det       N               Adj
       (Esp)    (nucli)        (CN)
                                                        
                           SN

(2) una carta d'amor
        Det       N         Prep   N
                                SPrep
        (Esp)  (nucli)       (CN)
                                              
                          SN
      
(3) una carta que parlava d'amor
        Det       N               oració adjectiva
        (Esp)  (nucli)                  (CN)
                                                                          
                                   SN


1.3. El sintagma verbal
El sintagma verbal és l'estructura gramatical que té per nucli un verb.
arribà inexplicablement al nàufrag
    V                       Adv                           SPrep
(nucli)                  (CC)                                 (CI)
                                                                             
                                 SV


1.4. L'anàlisi de l'oració en forma d'arbre
Una manera molt clara de fer l'anàlisi d'una oració és representar-ne per mitjà d'un arbre.






1.5. La concordança
Perquè un SN i un SV es puguin unir i formar una oració, els seus nuclis (nom i verb) han de concordar en nombre (tots dos on singular o bé tots dos en plural) i en persona gramatical (tots dos en primera persona, o tots dos en segona, o bé tots dos en tercera):

(1) La Rita va llegir la carta en veu alta.
          3a pers.         3a pers.
              sing.             sing.
                                                                                           
             SN                            SV
     (subjecte)                (predicat)

(2) Les veïnes de la Rita van llegir la carta en veu alta.
          3a pers. pl.                                 3a pers. pl.
                                                                                                                                
                            SN                                       SV
                (subjecte)                               (predicat)


1.6. L'el·lipsi del subjecte
En algunes oracions, el subjecte no hi és. Aquest el·lipsi es fa quan el subjecte ja és conegut, per tal d'evitar repeticions innecessàries.

(La senyora Rita)    carregava un petit cabàs.
   (subjecte)                             (predicat)

1.7. Les oracions impersonals
La majoria de les oracions impersonals expressen fenòmens naturals, que són esdeveniments que no realitza ningú.



2. El sintagma verbal
Els complements del verb
2.2. El sintagma verbal, predicat de l'oració
El SV és l'estructura gramatical formada per un verb i els seus complements.
El SV constitueix el predicat de l'oració, allò que es diu que es predica del SN subjecte.



S'hi distingeixen dos tipus de predicats: el predicat nominal (amb verbs copulatius, ser, estar i semblar) i el predicat verbal (amb verbs predicatius, plantar, cantar, dormir, créixer, etc).



2.2. El complement directe (CD)



2.3. El complement indirecte (CI)



2.4. El complement de règim verbal (CRV)



2.5. El complement circumstancial (CC)



2.6. El complement atributiu (CAtr)



2.7. El complement predicatiu (CPred)



2.8. El complement agent (CAg)



3. Els verbs irregulars
3.1. Les irregularitats verbals